[vc_row][vc_column width=”1/1″][vc_column_text]
Baixar a les Terres de l’Ebre sempre és garantia d’un fantàstic recorregut, d’un poble entregat al corredor i d’una organització impecable. Aquest cap de setmana no ha estat diferent i la Cameta Coixa 2017 ha estat una gran cursa. A més era el campionat per equips de curses de muntanya i allà hi havia moltíssima pota. Aquest any m’he federat amb Pedala.cat de Balaguer (ja tractarem en una altra ocasió que fa una barcelonina federant-se amb un club de la plana de Lleida) així que participava en el campionat amb l’esperança que el meu resultat no els hi penalitzés massa punts.
Un cop a dalt veig que molta gent està fent sèries. De veritat? Buff! Ja ho sabia, ja n’era conscient, però allò era la constatació que aquestes curses em deixen fora de joc al primer km quan tothom arranca un ritme al qual jo no m’hi puc ni acostar. En fi, jo a fer la meva cursa, a gaudir i a intentar-ho fer el millor possible per aconseguir algun puntet pel meu nou equip.
Donen la sortida i tothom surt amb el ganivet a la boca. Jo, que tot i que he fet unes quantes curses, segueixo sent una inexperta en la gestió de l’energia i dels ritmes surto igual que sempre: és igual que tingui per davant 20 o 50 km.
[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row bk_type=”boxed_look” parallax=”Yes” align=”Left”][vc_column width=”1/2″][vc_column_text]
Després d’una baixada per asfalt enfilem la primera pujada i ja començo a notar com tots els músculs de les cames intenten respondre al que jo els hi demano. Normalment em costa entre 40 minuts i 1 hora començar a tenir bones sensacions així que les dues primeres pujades les afronto com puc i amb els “Nasdrovia” (paraula russa per brindar) de la setmana passada ressonant al meu cap, sabia que em passarien factura! El Dani (company Pedala) m’avança i intento que no se m’escapi massa però em falten forces per encarar la pujada a bon ritme. Devem estar al “pelotón” de la cursa perquè hi ha molta gent i a les baixades es fa algun tap. Són baixades tècniques i n’hi ha que s’ho miren molt abans de posar un peu. De fet, ja he vist a més d’un que s’ha torçat el turmell, més val vigilar perquè fer-se un esquinç al febrer és començar molt malament la temporada.
[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/2″][vc_single_image image=”1635″ img_link_large=”yes” img_link_target=”_self” img_size=”large”][/vc_column][/vc_row][vc_row bk_type=”boxed_look” parallax=”Yes” align=”Left”][vc_column width=”1/1″][vc_column_text]
Poc abans de començar la pujada a la Talaia m’agafa flat. Està clar, quan no és el dia, no és el dia. El Dani se m’escapa definitivament i jo començo a pujar mentre intento recordar a quin costat està l’apèndix i així descartar que m’estigui agafant un atac d’apendicitis. Dalt de tot un gaiter ens indica fins on hem d’arribar. Tot i que pujo a un ritme bastant baix vaig avançant a gent que encara es deu saber gestionar l’energia pitjor que jo. Un cop a dalt hi ha un km per una cresta molt xula, m’imagino que les vistes també ho deuen ser però com que vaig tan pendent d’on poso els peus no puc ni mirar-ho. Gaudeixo de la baixada i arribo fins on comença la que ja és l’última pujada. Veig una samarreta taronja que comença la pujada quan jo arribo a l’avituallament. Està clar quin és l’objectiu: atrapar al Dani. Començo a anar cap amunt amb ganes però em pugen els bessons. Com pot ser? Ara no! Els últims metres de la pujada es converteixen en un infern però no vull parar perquè sé que no queda res i que un cop a dalt tot és baixada i cara avall els bessons no em faran patir tant. Arribo a dalt i enfilo la baixada cap al poble apretant tot el que puc, vull arribar ja! Quan encaro l’última baixada que porta a la plaça on és l’arribada veig al Dani que està a punt de travessar meta, corro tot el que puc per intentar fer un sorpasso i fitxar abans que ell i….. ho aconsegueixo per 1 segon!!!! ;))) Al final 3 h 9 min. Per fer els 21 km i els 1.450 m de desnivell positiu. Ho sé, un temps més que discret però estem al febrer i això acaba de començar. Tot i que no em puc despistar que en poc més d’un mes tinc Trencacims i en un moment d’eufòria em vaig inscriure a la de 50 km.
La post cursa a Miravet: immillorable! Després d’una bona dutxa ens esperava un dinar espectacular. I finalment, una gran alegria i és que els meus companys Pedala ho van fer molt i molt bé perquè vam quedar tercers en el Campionat per equips! Tal com diu la FEEC, som l’equip revelació i la festa acaba de començar!
Resultats:
Bernat Barnés 2:02:33
Oscar Monclús 2:06:46
Raül Butaci 2:06:49
Jordi Martinez 2:09:45
Carles Bartrina 2:15:31
Xavi Monedero 2:30:18
Jordi Reñé 2:35:52
Míriam Domingo 3:09:33
Daniel Mateu 3:09:34
Anna Codina 3:46:35
Xavi Gràcia 3:46:36
Diego Cardozo, absent per lesió, millora’t!
[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=”1/4″][/vc_column][vc_column width=”1/4″][/vc_column][vc_column width=”1/4″][/vc_column][vc_column width=”1/4″][vc_column_text]
Míriam
[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]
